Criticar als crítics



Filed under : Catacric

El col·lectiu Catacric publica aquí una reflexió del periodista Txerra Cirbián sobre el treball dels crítics de cinema.

Un molt recent article de Diego Galán en el diari El País (consultable En Profunditat) serveix per recordar-nos l’eterna creu de qualsevol crític de cinema: ser criticat per aquells a qui critica.
Recordo haver estat molt més “dur” en una etapa de la meva vida prèvia al rodatge del meu primer i únic curtmetratge, titulat Potser no sigui massa tard. Una vegada comprovat el que costa fer una pel·lícula, un tendeix a sentir-se “menys” crític envers els altres autors.
Creo que és un error: s’ha de ser crític, amb justícia… però també s’ha de ser autocrític. I en aquest sac entren col·legues, com el meu benvolgut Ramón d’España.
Quan l’entranyable Santiago Segura menysprea als crítics per les seves opinions cap als seus “Torrentes” s’equivoca: ningú posa en dubte el seu èxit, sinó la qualitat del seu cinema.
Com diu Galán: “Contra el pobre crític, bo o dolent, que de tot hi ha en la vida, arremeten tots: els lectors que alguna vegada els van fer cas i van sortir del cinema defraudats, i naturalment els directors i productors, sempre segurs d’haver fet un bon treball. “Ningú de nen ha somniat amb ser crític de cinema“, despotricava Truffaut, que curiosament havia estat un dur crític abans que frare.”
Potser estigui bé recordar que el propi Galán va ser remullat amb una galleda d’aigua freda per Fernando Trueba (que just abans que ell també havia estat crític de cinema a El País), arran d’una crítica negativa cap al seu documental Mientras el cuerpo aguante.
La crítica és un gènere periodístic d’opinió a mig camí de l’article i la crònica.
I com tota opinió, respectable, però no necessàriament compartible.