cartel suicidasAmb la de brossa que ens arriba de fora, la veritat és que sap greu haver de donar pals a la producció nacional… Però és que està sent molt fluixeta!
Anem al grà: El club de los suicidas, o el suïcidi de Roberto Santiago, Fernando Tejero i companyia, que vénen a sumar-se a l’Enrique Gabriel i els seus Suspiros del corazón, i a Santiago Lorenzo i el seu Un buen día lo tiene cualquieral, entre d’altres desastres.
Per a no personalitzar, citarem l’opinió de dos col·legues de la premsa catalana.
Eduardo de Vicente, a El Periódico de Catalunya: “Aquesta interessant trama es perd entre actors i tics televisius, diàlegs previsibles i comptades riallades. La història d’amor no resulta massa creïble, i el seu director no desaprofita l’oportunitat d’incloure, íntegrament, una cançó de Sabina, molt adequada això sí, però que olora a videoclip de transició. Potser hauria estat més honrat que fora una pel·lícula per a televisió.”
I Jordi Costa, a El País: “El cas de Santiago és paradigmàtic: es va donar a conèixer amb un curt notable (Ruleta, 1999), però ha acabat fent cinema espanyol en el pitjor sentit de l’expressió. Comèdia de fals costumisme poblada d’actors atrapats en el seu propi clixé (…) L’únic suïcidi palpable és el del possible autor que va preferir ser professional possibilista.”