La Berlinale 2008



Entrega de premios en la Berlinale
Per fugir dels comentaris propis sobre la recientísima lliurament de premis de la Berlinale, us dejamos en aquest espai algunes frases de dos reconeguts crítics de cinema madrilenys. Avís a navegants: cap d’ells sembla molt d’esquerres… Un altre avís: el cinema d’esquerres no té per qué ser tan avorrit com el d’algunes pel·lícules de Constantin Costa-Gavras.

Oti Rodríguez Marchante, en el seu bloc del diari ABC: “Rares vegades encert en les meves prediccions dels premis. Aquesta vegada, tampoc. Or per a la brasilera Tropa d’elit. Premi Especial del Jurat per a la britànica sobre Abu Ghraib… Es nota que qui portava el cotarro del jurat era l’amic Constantino. Costa Gavras sap el que vol i sap el que premia.” En l’edició escrita, el crític remata un poc més a la sempre impagable Isabel Coixet: “També se’n va anar com va venir, i el cinema espanyol, com no va arribar a venir, doncs no ha calgut que se’n vagi.”

Carlos Boyero, en el diari El País, ha quedat descansat escrivint durant el Festival de Berlín. Aquest mateix matí, garrotada a Costa Gavras (president del jurat), garrotades als premiats, garrotades a tort i a dret… No se n’ha salvat ningú.
Algunes frases seves: “I vist allò vist en aquesta espessa i torturante Berlinale, abarrotada de cinema tan pretensiós com inútil, tan grisenca com oblidable”; “El director José Padilha descriu aquest esglai real amb vocació de documentalista, amb una estètica que a vegades s’acosta al videoclip de luxe, amb capacitat per impressionar a l’aterrit tafaner”; “També és conseqüent amb la conscienciada mentalitat i amb les addiccions temàtiques de Costa Gavras que el premi del jurat li hagi caigut a Standard operating procedur, un documental revestit molestamente amb l’opulència tècnica de les superproduccions”; “Em resulta antipàtica, aspra, monòtona, agressiva i esperpèntica Pous d’ambició, però seria insensat no reconèixer l’hipnòtic estil visual i la recargolada personalitat del seu creador Paul Thomas Anderson”.
I la demolidora perla final: “Ha estat una Berlinale avorrida, lamentablement previsible, en la tediosa línia dels últims anys. Al fet pitjor és que el mercat del cinema amb inquietuds i suposadament artístic no dóna per més (…) vull pensar que s’està fent un cinema atractiu en qualsevol lloc de l’univers, però cada vegada és més complicat encontrártelo en els festivals fàtuament convençuts de la seva immensa transcendència.”