Michael Haneke ens va fer patir, ja fa 11 anys, amb la seva primitiva Funny games.
Ara torna, donant canya, amb una nova ració de sado (maso per a nosaltres), amb el germanet d’en Pitt d’àngel dolent, en la recent estrenada versió nord-americana de Funny games.
Podeu llegir algunes coses serioses i saberudes sobre el tema en Miradas de cine (Alicia Albares), Pequeños cinerastas (José Sarmiento) i Blog de cine (Alberto Abuín), por citar algunos blogs.
per esmentar alguns blocs.
En mitjans tradicionals, en paper, Time Out Barcelona (Antonio José Navarro) li dóna un pal i la califica de “intent fallit de reescriure un discurs originàriament molt discutible”; Fotogramas (David Broc) diu que el film actualitza el discurs amb solvència i El Periódico (Nando Salvà) considera Haneke un “gran arquitecte de la tensió fílmica sostinguda i un malabrista únic en la crueltat”.
Al final, ens inclinamos per l’última frase de l’amic Carlos Boyero en El País: “Em posa malalt que, com el teatre experimental, els escorxadors ens preguntin als espectadors si estem complaguts amb la cataracta de violència que estem patint. O que rebobinin en vídeo l’esglai. No puc oblidar-me d’aquesta pel·lícula, però el rotllo dolent supera a la hipnosi.”