Llacunes venecianes



Filed under : Actualitat, Catacric
La plaza de San Marcos de Venecia desde el vaporetto 82

El campanile de Sant Marc, a Venècia, vist des del vaporetto 82

Seguint el nostre tradicional costum de no fer zitzània mentre un esdeveniment està succeint (bé, nosaltres no competim amb ningú mentre s’està guanyant el sou), ara podem parlar del festival de Venècia, just abans de que comenci el de Sant Sebastià.
Com tots els col·legues saben, el festival de cinema italià ha estat un totxo del qual només s’han salvat les quatre pel·lícules premiades…
I això que seguim dubtant on actuava el Mickey Rourke, si a dins o a fora de la pantalla.
En tot cas, que el premi li vagi bé i li serveixi per seguir treballant, si és possible, millor que fins ara.
Ja som fora de la llacuna veneciana i podem explicar-vos que una de les xafarderies que més va córrer pels passadissos del certàmen, al Lido, va ser el referit a l’article que Carlos Boyero, el crític d’El País, va publicar el 3 de setembre: “El hastío sale carísimo”.
Boyero deia algunes obvietats, encara que poques vegades les escribim: Venècia és caríssima i els periodistes i crítics que hi anem només podem fer-ho a càrrec dels mitjans de comunicació que ens paguen el viatge, l’hotel i les menjades. No molt més, no es pensin, que la crisi també ha arribat per a nosaltres.
Quan algú va a Venècia pel seu compte, de vacances, camina per la ciutat, agafa algun vaporetto, menja entrepans, pizzes o el que pugui amb el seu pressupost i acostuma a dormir a llocs més accessibles que els hotels del Lido.
Però el nostre càustic col·lega va encertar de ple quan deia: “La notícia més rellevant que destacaven tots els mitjans diumenge […] és que Carlos Saura havia exhibit cinc minuts de la seva adaptació al cinema de l’òpera Don Giovanni. La bomba de dilluns era que l’excel·lent actriu Natalie Portman havia presentat aquí el primer curtmetratge que ha dirigit…”
Ai! Com estava el pati venecià! Cinc minuts de Saura i un curt de famosa!
Boyero tenia més raó que un sant…
Nosaltres també volem ser com ell de grans. Com que de grans? Ara mateix!
Però s’imaginen al seu crític de capçalera –sí, aquest al qual llegeixen en el diari o revista que compren o al que senten per la ràdio o veuen per la tele– escrivint el que Boyero escrivia aquest dia en el seu diari?
Segur que el seu cap li fa un toc i li fa reescriure la crònica de dalt a baix.