'Mapa dels grinyols de Tokio'



Un o una col·laborador/a espontani/a –ell o ella encara no sap que ho és, però ens n’aprofitem– posa a parir l’última pel·lícula d’Isabel Coixet.
Com que les crítiques “oficials” han estat força tèbies, posem una mica de llenya al foc.
Diu Tormento al bloc Chiquiworld:

“El que és massa és fer-te un Mapa de los sonidos de Tokio amb aquests elements i, a sobre, anar per la vida d’intensa intel·lectual que ho sap tot del Japó. Per molt que els publicistes la presentin –es presenti– com la referent japònica espanyola, la Coixet no passa de ser una turista monda i lironda, amb més diners i moltíssimes més ganes d’avorrir que la mitjana dels que fan-fem fàstic-tours…”

Això era d’allò més suau, perquè després arriba una bateria de clatellots:

“Quin pet hipertrofiat! Quina pedanteria insulsa! (…) No val ni com a documentalet d’estar per casa (…) El narrador és innecessari (…) L’assassina, una bleda plena de pigues (…) i les escenes de sexe no valen ni l’esforç de buscar-les a la mula (…)

Ei… Que nosaltres encara no hem anat a veure-la, de veritat!