Carlos Boyero versus Isaki Lacuesta



No és la primera vegada que l’amic Carlos Boyero, crític destroyer del diari El País, ens facilita algunes perles per a una entrada d’aquest bloc. La dedicada a Pedro Almodóvar, fa uns dies, era ¿Horror frío? No, horror grotesco.
Cadascuna de les seves visites festivaleres (Cannes, Venècia i Sant Sebastià) són un pou de divertides crítiques, per sorpresa de creadors.
Serveixi aquesta presentació per comentar-vos que el col.lectiu no està a favor ni en contra de Boyero (catacric honorífic, tot i que mai ha recollit la nostra acreditació), encara que bé està llegir les seves àcides i acerades diatribes contra aquelles pel.lícules que no li agraden.
Recordem als qui no el coneixen que ja era així quan va començar a la revista Casablanca, al costat de Fernando Trueba, i també al diari El Mundo.
I, de nou, recordar-vos a tots, que la crítica és un gènere d’opinió: no té perquè coincidir amb la nostra … ni tampoc amb la de la taquilla.
En aquesta ocasió no s’ha tallat ni un pèl en qualificar de “Lamentable Concha de Oro al exotismo críptico” a la pel·lícula Los pasos dobles, del director català Isaki Lacuesta.
El paràgraf més destacat de la seva crítica és:

“Reclamo mi derecho a considerar que Los pasos dobles no solo es ininteligible, sino también vanamente pretenciosa, mortalmente aburrida, un fracaso narrativo en su intento de mezclar las leyendas y el realismo, un puzle caprichoso, un relato muerto sobre la odisea de un aventurero y artista que creó una especie de Capilla Sixtina en un búnker militar del desierto y lo hundió en la arena para que nadie pudiera destruir su creación, un retrato costumbrista de rituales y ceremonias de Mali que solo provoca indiferencia o tedio, una pseudopelícula en la que solo abandono la somnolencia en las breves secuencias que captan a Barceló pintando.”

Déu n’hi do… tenint en compte que, Lacuesta tampoc s’ha quedat calladet i ha acusat el crític de pressionar el jurat en contra seva.